The last waltz

De Vostès, els qui em segueixen per aquesta cosa de l'ocellet anomenada twitter, hauran pogut comprovar que en els darrers dies he protagonitzat algunes estripades de consideració. Va amb la bèstia, suposo. Tampoc és qüestió de repetir-les aquí, perquè més que no pas d'all els irlandesos som de patata. Sí que és cert, però, que em veig amb una certa obligació ètica de deixar per escrit en alguna cosa més seriosa que l'ocellet-que-piula l'inici de les meves vacances de manera formal. En dic vacances, quan és evident que per tenir vacances primer s'hauria de tenir un contracte laboral, o si més acollir-se a un conveni col·lectiu d'alguna cosa; però ja ens entenem, oi?

Fonamentalment, he decidit deixar de banda en la meva trista, bruta i dissortada vida això que Vostès, catalanes i catalans, han vingut a batejar com El Procés, aquesta mena de ritus de pas no consumat entre la infància i l'adolescència que fa quatre, sis o vuit anys que senyoreja el debat polític (en la mesura que hi ha debat polític en aquest país, en aquest Estat). Els seré sincer i directe: el que he viscut des del 9-N em fa un tuf a segona transició que tomba. Si algú vol analitzar detingudament perquè quan escric aquestes ratlles, a principis de març, estem "aquí" i no "allà", segur que trobarà el fet o la sèrie de fets que li permetran quadrar el seu convincent relat. Com els economistes o els historiadors, que sempre poden explicar les coses ... un cop han passat. Només Nostradamus i Els Simpson són capaços, pel que sembla, de preveure el futur. Ni politòlegs, ni comunicòlegs, ni polítics, ni alts funcionaris, ni gent del pinyol, ni el veí del cinquè sisena. Ni el Tomàs Molina, escoltin, que anava dient que el món s'ofegaria sota metres de neu i aquí al Garraf l'única neu que es va veure anava acompanyada de targetes de crèdit.

Res. I no és que no es pugui preveure perquè tot sigui imprevisible, sinó simplement perquè no hi ha estratègia. Ni tàctica. Ni full de ruta. Ni res. Ja no parlo del fet que aquesta estratègia, o full de ruta, o el-que-sigui, sigui clara i compartida per diversos actors. És que no existeix. I quan no hi ha estructura, la cojuntura és una improvisació total amb el que això suposa (especialment quan davant tens un bulldozer disposat a aixafar qualsevol cosa, persona o animal que se li posi davant). Fent un símil futbolístic, tot i que ja saben que el futbol no és pas la meva especialitat, els nostres davanters són com Julio Salinas: indefensables perquè, si ni ell com a davanter sap què farà, què carai ha de defensar el pobre central? Doncs res: patada al turmell i a córrer. I així estem: amb els turmells nafrats. Sense estratègia clara i compartida, només et pots dedicar a la lírica (i a la dolenta). Vostès, amb raó, em parlaran de l'1-O, del 3-O i de tots els moments en què la gent organitzada, autoorganitzada o espontàniament, ha resistit l'embat de l'Estat. D'acord. Res a dir. Eren moments èpics. Un bri d'èpica, com el polsim de pebre i el pessic de sal de Montserrat Roig.  Però no passen, en l'esdevenir dels darrers mesos i anys, de foc d'encenalls: va ser una flama preciosa. Protagonitzada per les classes populars. Però ningú va tirar-hi llenya. I amb això no fem ni brassa.

Els dic que fa tuf a segona transició. I entenguin-me: tenim el que tenim perquè ens ho mereixem. Perquè, agradi o no, la suposada "classe política" no és sinó un mirall de la societat a la qual diu representar (representa només a electores i electors). De ben segur és un mirall un pèl deformat; però és mirall. Com també ho van ser els represenants polítics que van gestionar-pactar la primera transició: el peix el cove va ser el relat i l'estratègia que va guanyar en aquell moment. Que va guanyar entre convergents, socialistes i psuquerus. Va quedar fora una minoria, molesta, reivindicativa, batalladora, en format d'autònoms, d'independentistes o del que fos. Però eren veus predicant en un desert, perquè els advocats, sindicalistes, obrers, estudiants ... assassinats pel poder i els seus acòlits van fer valer la por. Era una època en què l'actual president de Tabàrnia va anar a petar a la presó perquè llavors tampoc es respectava la llibertat d'expressió. Aquells anys, amb molt de plom, van acabar amb un règim constituït i defensat per molts dels qui deien que volien enfonsar-lo. La vida és així: Carrillo amb perruca, els del BEAN al PSC, els d'Estat Català a CDC i tots a riure i a "fer país" (quin ja tan se valia). De la ruptura es va anar a parar a la reforma: un parell d'envans a terra, una mà de pintura, arrancar el paper del menjador i posar-hi un to pastel, un alicatat nou al bany, substituir les canonades de plom per unes de coure i instal·lació elèctrica nova (d'això en Coscubiela ens en podria parlar). Un parell de certificats tècnics, de la CDU i l'SPD, l'aval del Col·legi d'Arquitectes en forma de CEE i endavant. Ara, si em permeten, más de lo mismo. Amb una diferència: faran una comunicació prèvia i només canviaran els sanitaris. Perquè la resta és vintage, you know, i el vintage està de moda i fa hipster.

Alguns em diran que sóc pessimista. No, mirin: tinc una edat. I ja m'he mort una vegada. No m'agrada perdre el temps. Fa anys vaig decidir que el meu temps, que per naturalesa -com el de Vostès- és limitat, l'invertiria en coses útils, necessàries o que m'abellissin. I aquesta enèssima temporada del procés, aquesta transició reloaded, ni la considero útil, ni necessària, ni m'abelleix. Perquè si no s'accepta l'enfrontament amb totes les seves conseqüències, no s'avança: es fa la viu-viu. Com un Gerard Figueras qualsevol. Fer la viu-viu serveix per entretenir-se, però jo sóc d'entretenir-me fent d'altres coses. A poder ser més profitoses. Que puguin donar fruits (no sé si saborosos: això ho decidirà l'amic Carner ...). Prefereixo invertir el temps en cultura: sigui escrita, escoltada, parlada, sentida, viscuda o simplement epidèrmica. Prefereixo invertir el temps ajudant amigues i amics, en projectes engrescadors; potser petits, però projectes al cap i a la fi. Prefereixo invertir el temps canviant de companyies subministradores i deixar de banda les multinacionals i els bancs. Prefereixo invertir el temps comprant responsablement, reciclant o aprenent a cosir per salvar aquella jeca que tan m'estimo. Acariciant el gat, passejant el gos. Disfrutant de la companyia de  l'Emma prop de la pacient mar Mediterrània.  O aguantant estoïcament els discursets d'en George. Prefereixo invertir el temps en coses i fets tangibles, del darrer disc de Pau Alabajos a donar un cop de mà en un sindicat, a continuar perdent energies mentre el que interessa és la cadira, la pagueta i un reguitzell de jugades mestres. 


Comentaris