Facultat que posa en estat de fer alguna cosa. Aquesta és la primera acceció del substantiu “poder” segons el diccionari online de l'IEC. Coromines, en l'etimològic de butxaca, ens recorda que ve del llatí possere. Al poder li dedicà tota la vida Foucalt. I també Fouché. Des d'òptiques ben diferents: l'un, estudiant-lo i desmembrant-lo peça a peça; l'altra exercint-lo sobre la infinitat de règims de la França pre1789 i post1789 (llegeixin Zweig).
Com tot en aquesta vida meva, i en la de Vostès que continuen vius, el poder ÉS en relació A. És a dir, qui el té? Qui el pateix? Com s'exerceix? I així fins l'infinit. Ja ho diu la cultura pop dels còmics que un gran poder implica una gran responsabilitat: Sheldon Cooper ho repteix contínuament a The Big Bang Theory. Encara que sembli mentida, aquesta és una idea que deriva dels grecs. De fer, tot deriva dels grecs: del iogurt al cinisme passant pels drames sense sentit i els traumes de Freud.
És en aquesta “relació” on apareix el factor determinant, o per mi més determinant. La percepció del poder i les seves conseqüències. Anem a l'exemple pràctica que s'entendrà millor, que Vostès són mediterranis i no estan gaire per filosofies. Segona Guerra Mundial, l'Alemanya nazi senyoreja Europa gràcies al pacte de no agressió amb els bolxevics i es passeja per les colònies angleses i franceses mentre els Estats Units, as usual, esperen queels bombardegin Pearl Harbour. A la taula dels jerarques nazis i dels militar alemanys hi ha una idea que apareix i desapareix: atacar Anglaterra per terra. Un desembarcament. A Dover, per exemple, com el Robin Hood de Kevin Costner. La miren. La remiren. La descarten. No una, no: diverses vegades. El motiu del rebuig, traduït de la llengua de Goethe, vindria a ser: “Collons, és Anglaterra. No ens en sortirem”. I llavors van decidir obrir el front oriental. I alegria a Rússia.
La realitat superava les previsions dels militars de l'exèrcit alemany: Anglaterra hauria caigut com una Bèlgica qualsevol. Perquè segurament el darrer estranger que atacà Anglaterra fou escocès, i perquè en el fons Anglaterra és una mica com Espanya però amb el Canal pel mig: en territori “propi”, guerres civils a manta. La darrera invasió devia ser la dels normands; després res fins a l'allau de turistes pel London Eye de Blair ... Que sí, que per compensar van bombardejar inclementment el país: Coventry quedà reduït a runes. Però Hitler no atacà per terra. M'imagino Roosevelt dient “Voleu dir que hem de desembarcar a Normandia?”. Doncs això. El fill de duaner austríac tenia por del poder anglès; Roosevelt coneixia el poder alemany a França. That's the diference. La por no és por al què et faran, sinó al que et penses que et faran. I sinó tens aquesta por, que és la més gran de totes, què? Quin poder té l'altre? El poder nu. Que no és poc. Però és menys que el poder absolut sobre les teves decisions, sobre les teves accions, sobre tu. Hi ha una dita del sudest asiàtic (no em facin concretar el país: allí les cultures són artificials), que ve a dir que quan el “senyor” apareix davant del plebeu, aquest fa una reverència ... i subtilment es tira un pet. L'aerofàgia com a sistema de resistència social a la dominació; els irlandesos hem inventat coses més bèsties, però aquesta em serveix. De veritat deixarem que el rei nu ens controli les vides? De veritat no ens tirarem ni un trist pet contra els poders que ens roben, maltracten i anoreen?
Servidor de Vostès, gràcies a @jbrichsg i un paradista del mercat setmanal de Puigcerdà, ja té una càrrega de guixes. Ja en coneixen els efectes secundaris. No se m'acostin gaire que a sobre fan pudor. Els de la cullera contra els del ganivet i la forquilla.
Servidor de Vostès, gràcies a @jbrichsg i un paradista del mercat setmanal de Puigcerdà, ja té una càrrega de guixes. Ja en coneixen els efectes secundaris. No se m'acostin gaire que a sobre fan pudor. Els de la cullera contra els del ganivet i la forquilla.