Los bancos deben estar contentos

Dilluns de Carnaval
19:37 hores.
Avinguda Francesc Macià cantonada amb carrer Vapor

Una parella granadeta, de vint-i-un botons (no tinc clar encara si anaven disfressats o si era la seva manera habitual de vestir). Ella mira dins del caixer d'una entitat bancària (la de l'Estrella, que diu la cultura popular). I deixa anar amb desdeny: Los bancos deben estar contentos. Per inèrcia i curiositat (aquella que mata els gats però ens ajuda a sobreviure als humans), dono un cop d'ull en la mateixa direcció que ella. El recambró del caixer automàtic està "habitat" en aquells moments per una parella de sense sostre i un gos. A partir d'aquell moment decideixo seguir la ruta que marqui la parella engalanada; a una distància prudencial, que tenint en compte el timbre de veu d'ella és força àmplia. Pel que no em costa d'entendre tot i la relativa llunyania, ell es limita a assentir les atzagaiades d'ella, mentre volten pel centre com si fossin un matrimoni de burgesos noucentistes sortits del Liceu. Que si és una vergonya; que no van ni nets ni es dutxen; que si poden mantenir un gos bé podrien fer alguna cosa de profit; que si no saben aprofitar les oportunitats que els ha ofert la societat (sí, sí: tal qual); que segur que s'ho gasten tot en alcohol; ...  I així fins a l'extenuació. El repertori diguem-ne habitual. No em sorprengué tan l'argumentari, ja per desgràcia clàssic, sinó que fos ella la que portés la veu cantant dels despropòsits. En arribar a casa, i en explicar-li a l'Emma, em va llençar a sobre un llibre: "Las palabras de otro hombre. Anticlericalismo y misogínia", del gran Manuel Delgado.

En Delgado exposava en aquest llibre una tesi que complementava les visions tradicionals sobre l'anticlericalisme de les classes populars, veritable religió al vostre país. Dit ras i curt: els mascles de classe obrera tenien un odi afegit a les institucions religioses perquè mediatitzaven el discurs de les seves companyes, esposes, filles, nebodes, nétes. A casa, es repetien els sermons de les sagristies amb veu femenina. Delgado, evidentment, és un especialista del tema i parla d'aquest com un dels múltiples factors de l'anticlericalisme (ara no agafem la part pel tot). L'Emma em va fer notar que, de fet, i seguint la mateixa tesi de l'antropòleg comunista, aquella senyora endiumenjada-en-dilluns no feia sinó repetir el discurs d'Ana Rosa Quintana, la Griso, la Melero, Sala-i-Martin o Bernardos. És a dir, dels nous "propietaris" i "propietàries" de les sagristies.

Més enllà del fet que a casa es va obrir un debat entre l'Emma i el George, que els estalvio perquè jo mateix vaig deixar-los bramant al menjador, sí que considero des de la meva petitesa i des d'aquesta collonada setmanal, que seria bo que deixéssim clars alguns conceptes.
1. Efectivament, és una vergona. És una vergonya que a la nostra ciutat, capital de comarca i amb aspiracions de centre de vegueria i-no-sé-quantes-coses-més, no hi hagi una alternativa habitacional pels nombrosos casos de sensellarisme.
2. Evidentment, senyora, el sensellar acostuma a anar brut. I no es dutxa. Sap perquè? Doncs perquè viu al carrer. I al carrer no hi ha ni dutxes ni petits recammbrons de la higiene personal. Vostè es pot fixar en l'anècdota, però seria bo que es fixés una mica en la categoria (encara que sigui per tancar els ulls).
3. Sento decebre-la, però qualsevol psicòleg, treballador social o operari del ram, li dirà que tenir un animal de companyia en una situació com aquesta és més que recomanable. Perquè implica rutina, responsabilitat i assumpció de tasques. És més: jo hi afegiria un altre factor, senyora. Vostè no ha dormit mai al ras amb un gos escalfant-la, oi? La humanitat va domesticar els gossos, i d'altres animals, per dos motius fonamentals: la força de treball i la calefacció natural. Només ha de mirar, senyora, les tradicionals construccions ramaderes als Pirineus i més avall: planta baixa per al bestiar, primera planta per als humans, i enmig taulons separadets perquè pugi l'escalfor al pis de dalt. La ferum també, senyora, però és que la vida a pagès té poc a veure amb la perfumeria de París.
4. Quines oportunitats? Me les datalla concretament, o simplement m'està responsabilitzant sense solta ni volta ni base argumental, més enllà d'haver vist Economia en colors o haver escoltat qualsevol bestiesa a Gonzalo Bernardos en una tertúlia de caragillo?
5. Senyora: els estudis demostren que, majoritàriament, el sensellarisme va seguit de l'alcoholisme, i no a la inversa.
6. I sí, senyora: los bancos deben estar contentos. Potser la directora de la sucursal i l'empresa de neteja, no. O potser tenen més humanitat que vostè. Però els senyors Oliu, Brufau i companyia li asseguro jo que sí, apreciada endiumenjada-en-dilluns. Vostè, i jo, i totes, els hi hem salvat els balanços gràcies a una injecció de capital que, entre d'altres conseqüències, ha eixugat la "caixa de les pensions". Fruit d'això, i per interessos merament lobbistes i financers, les "veus autoritzades" (d'Ana Rosa Quintana a Sala-i-Martin) repeteixen el mantra de la necessitat peremptòria dels plans de pensions privats. La quadratura del cercle, escolti: els estalvis públics emprats per salvar els inversors privats ... que ara esperen redireccionar l'estalvi privat cap als seus mers interessos especulatius amb els fons de pensions, mentre les cotitzacions de la seguretat social se les emporta el vent o bé serveixen per pagar despesa corrent (el súmmum d'una comptabilitat mal portada). 
I vostè, senyora, continuï despotricant d'una parella i un gos que s'arreceren del fred i de la pluja. Mentre tinguem l'IMSERSO, oi? Com veu, senyora, los bancos no deben estar contentos. Están eufóricos. I ens continuen prenent el pél.

Li recomanaria que un dia s'aturés i pensés. Fins i tot que s'adreci a algú que visqui en aquest situació. Que el convidi a una cigarreta, si vostè fuma; o li porti un cafè amb llet i li doni conversa uns minuts. O menjar pel gos. O aquella caçadora que el seu nét no es posa mai perquè ja no està a la moda i es va deixar a casa seva un dia poc dissimuladament. Potser entendria moltes coses. I potser, només potser, deixaria de repetir paraules d'altri i començaria a fer-ne a servir de pròpies. No li dic que sigui fàcil. Li dic, simplement, senyora, que és recomanable. 

Comentaris